1. Introducció

Wikicràcia. La revolució dels Comuns

Wiki (‘ràpid’ en hawaià) és un tipus de pàgina web interactiva, que tot usuari pot modificar, el que permet un treball cooperatiu on-line. Aquest prefix (gràcies a Wikipedia) evoca la capacitat de creació conjunta i col·laborativa entre milers o milions d’usuaris, i dóna nom a un model d’aplicacions que es basen en una gestió de continguts oberta, multitudinària, horitzontal i cooperativa.

P2P xarxes d’igual a igual (peer to peer, que en anglès sona igual que peer “two” peer: p2p) entre ordinadors, on no n’hi ha cap que faci de client ni de servidor fixe, sinó que tots són nodes de la xarxa que es comporten com iguals entre sí. Actuant alhora com a clients i servidors respecte els altres nodes de la xarxa. Fa referència a noves dinàmiques de treball i intercanvi que s’organitzen entre iguals i sense centres.

Vivim temps de profundes transformacions. Diversos eixos de canvi social com la Globalització, les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), el marc de crisi sistèmica en què ens trobem i molts nous moviments socials transformadors, conflueixen i generen nous escenaris socials, culturals, polítics i econòmics inèdits i revolucionaris.

En aquest llibre veurem algunes d’aquestes noves tendències socials, els nous conceptes culturals que introdueixen, les idees d’avenç social que assenyalen i les innovacions que produeixen en la gestió d’empreses i organitzacions intel·ligents, empenyent-les cap a nous models de societat que podríem anomenar p2p, Wikicràtics o eco-llibertaris.

Observarem alguns d’aquests catalitzadors de canvi social com l’actual crisi sistèmica, el sorgiment de la societat del coneixement, els processos de globalització i moviments socials com l’Ecologia, l’Economia Alternativa. Per últim veurem globalment els canvis que assenyalen totes aquestes innovacions, que dibuixen nous models de gestió de les organitzacions i de la societat, llargament reclamades per sectors socials i progressistes.

L’observació d’organitzacions innovadores ens permet entreveure, quan identifiquem els trets comuns que trobem en sectors tan diferents com Google, l’economia social, l’ecologisme o el software lliure, que ens trobem davant de noves tendències transversals que afecten tota la societat i obren nous escenaris d’organització social que deixen enrere les estructures tancades i piramidals que encara ens governen, malgrat els avenços tecnològics que les fan obsoletes. Escenaris basats en la horitzontalitat, l’obertura, la llibertat i la igualtat que, tot i els intents de frenar-los des dels actuals centres de poder, semblen cridats a convertir-se aviat en hegemònics.

Les TIC no només ens conviden sinó que ens empenyen de manera pràctica, pacífica i creativa a superar aquests models socials decimonònics i organitzar-nos en xarxa, de forma descentralitzada, oberta i lliure, en entorns de treball col·laboratius on impera la transparència i l’horitzontalitat de les relacions. La tecnologia s’ha avançat a les propostes de canvi social, i fins i tot a les utopies més agosarades.

Tot això ens situa davant d’una important cruïlla històrica. Un dels camins ens porta a aprofitar la naturalesa de la nova societat en xarxa per explorar nivells més profunds i integrals de democràcia, amb un rol molt més participatiu dels ciutadans en tots els afers que l’afecten. L’altre ens porta, en canvi, cap a la possibilitat que unes poques i poderoses corpo-racions, unides de forma cartelística o oligopòlica, controlin, vigilin i manipulin (encara més) els estats, les democràcies i la població. Una cruïlla entre un model wikicràtic d’organització de la societat del coneixement, i sistemes totalitaris propers al malson orwellià del Gran Germà, on cal prendre grans decisions sobre quin d’aquests dos camins emprenem. Aquest llibre vol contribuir a poder prendre aquesta decisió amb alguns elements més d’anàlisi.

1.1 Motors de canvi social

La Revolució de la Informació fa aparèixer un distanciament creixent entre les possibilitats que ofereixen les TIC, que hem incorporat amb naturalitat al nostre dia a dia, i els models de gestió social, empresarial i organitzacional encara hegemònics. Alfonso Vázquez descriu de forma clara aquests desajustos:

Anunciem amb gran volada l’adveniment de la Societat de la Informació i el Coneixement, mentre que les nostres estructures més determinants com les empreses, l’educació o les institucions polítiques i socials segueixen ancorades en la seva concepció original, en les funcions bàsiques que les varen conformar el segle XIX, si bé ara replicades a un nivell planetari.”

El col·lapse del model neoliberal amb l’actual crisi econòmica i la seva intrínseca insoste-nibilitat social i ambiental genera dubtes que es traslladen també als models de gestió de moltes organitzacions. Trobem canvis que les alteren de forma àmplia i transversal, sacsejant els mètodes convencionals de gestió, independentment del sector o posicionament polític.

Veiem sorgir empreses amb noves formes d’entendre els negocis i de gestionar els recursos humans (Google); dinàmiques de treball obertes i col·laboratives (Programari Lliure); nous models de llicències de la propietat intel·lectual (Copyleft, Creative Commons), noves formes de crear una enciclopèdia global (Wikipedia), d’organitzar el consum alimentari (cooperatives de consum i AMAP’s), els diners (monedes locals i p2p), el periodisme (Indymedia, blogosfera), l’enginyeria (Open Source Hardware), el transport (Über), el comerç global (comerç just) o les finances (banca ètica), entre altres.

Totes aquestes innovacions provoquen una redefinició de les estratègies de gestió de moltes organitzacions i redefineixen les formes d’organització social. Sovint apareixen com opcions minoritàries o moviments socials contraculturals, que creixen fins arribar a influir altres espais i crear dinàmiques de gestió radicalment diferents a les organitzacions i les societats.

Les organitzacions (empreses, associacions, administracions públiques, clubs, etc) són les peces bàsiques estructurals de tota societat. I com a tals, la majoria d’elles reprodueixen les lògiques, els valors i les dinàmiques socials hegemòniques; l’estatus quo. Tret de les de tipus innovador o alternatiu, que són, justament les que veiem en aquest llibre, i que són les que permeten la crítica i la subversió primer i la superació després dels ordres socials anteriors. Són les que fan possible la innovació i l’avenç social, necessaris per permetre l’evolució que hem viscut com espècie del paleolític fins ara. Per això l’observació de les organitzacions innovadores i els canvis que generen ens permet entreveure noves tendències socials, potser encara embrionàries, però clares i determinants. Són, a més, espais des d’on poden fer-se canvis socials que no poden dur-se a terme des de les estructures d’àmbit global.

Després de veure les iniciatives i conceptes innovadors recollits al llibre, queda clar que tot el que podem saber del cert, és que no podem saber del cert com seran les nostres societats a les properes dècades. Només podem intuir que som davant de l’inici d’un canvi profund, però alhora gradual i orgànic (com ho ha estat el pas de l’economia industrial a la del coneixement), cap a formes molt diferents d’entendre i gestionar les societats i les organitzacions del SXXI.

Com apunta Michel Bauwens, de la P2P Foundation, al llarg de la història veiem aparèixer noves tendències i tecnologies que més tard identifiquem com els embrions de canvis socials posteriors, com la impremta per iniciar l’era moderna. Avui veiem moltes d’aquestes noves tendències que ja podem identificar com els fonaments de nous models socials, productius, comercials o polítics que superaran els actuals, que foren creats en un context industrial, tecnològic i cultural molt diferent al d’ara. I que semblen cridats o bé a fer canvis profunds, o bé a ser reemplaçats completament per noves lògiques, estructures i models organitzatius.

En analitzar noves tendències a la societat i a les organitzacions observem una significativa coincidència entre les reivindicacions històriques de democratització de l’empresa de sectors progressistes i de l’economia social, i algunes de les dinàmiques més innovadores de gestió d’empreses com Google o els canvis del treball fordista al cognitiu, la wikinomia, o en el concepte de Responsabilitat Social Empresarial, avui present -si més no formalment- a moltes multinacionals. Aquest inesperat retrobament ens permet pensar que som davant d’un canvi de les formes d’entendre i gestionar les nostres organitzacions, i amb elles, les nostres societats. La tecnologia ens convida a fer-ho, i la globalització i Internet eleven aquestes possibilitats a unes dimensions fins fa poc inconcebibles.

Actualment podem identificar almenys 6 grans eixos que afecten d’una manera profunda i transversal les nostres societats:

Crisi sistèmica

Vivim el solapament de diverses crisis, unes ja antigues i estructurals com l’alimentària i de pobresa global; d’altres més recents com l’ecològica, les migratòries, l’econòmica i la financera. Això fa palès que ens trobem davant d’una crisi completa o sistèmica del model capitalista industrial i financer en el seu conjunt, malgrat sigui encara hegemònic. Un escenari que ens obliga a crear noves alternatives socials i econòmiques. O si més no amplia aquesta possibilitat, tan restringida en les últimes quatre dècades de pensament únic neoliberal. Ressituant el que eren propostes de canvi social percebudes fins fa poc com extremistes i radicals a una centralitat política, social i cultural. Deixen de ser esperances d’uns pocs per esdevenir normatives i obligacions de governs, empreses i ciutadans, per tal d’evitar un col·lapse planetari.

Pensament únic neoliberal: nom que el periodista Ignacio Ramonet va donar a l’ambient cultural que imperava els anys 90, quan després de la caiguda del mur de Berlín, els fonaments de l’economia neoliberal foren naturalitzats com els únics possibles. Deixant de banda tota voluntat de retornar a models més socials i equitatius d’economia, amb gestió pública o comunitària. Situar l’ésser humà i el planeta al centre de l’economia, enlloc del lucre privat a curt termini, es considerava una quimera ingènua i irresponsable. Autors lliberals com Francis Fukujama anunciaven la fi de la història i les ideologies, i l’imperi definitiu d’una de sola, la ciència econòmica neolliberal, exercida per tècnics situats més enllà de les velles ideologies.

La Revolució de la Informació

i la Societat del Coneixement

Una infinitat de revolucions tecnològiques en gairebé tots els camps de la vida, al voltant d’Internet generen cada dia noves eines que revolucionen la comunicació humana i l’economia. Apareix un nou món de relacions socials amb una naturalesa oberta, horitzontal, plural, il·limitada, gratuïta i global. El paradigma de l’escassetat, per exemple, central al capitalisme, deixa de ser vàlid a la nova e-economia, on tot recurs o coneixement humà que pugui ser traslladat a un format virtual pot ser multiplicat infinitament sense pràcticament cap cost i des de qualsevol ordinador. Les relacions entre el treball i el capital es transformen, amb independència de les opcions polítiques, ja que a la nova economia, el treballador és qui posseeix l’element més rellevant de generació de riquesa: el coneixement. Això redefineix els models de gestió eficients de tota societat i organització.

Observarem els canvis generats per l’aparició del treball cognitiu; les dinàmiques innovadores de treball col·laboratiu en xarxa com Wikipedia, Indymedia, les xarxes p2p, el software lliure o el creative commons; l’aparició de la wikinomia, noves maneres d’entendre la gestió empresarial o grans corporacions com Google i Facebook com a exemples de corporacions intel·ligents.

La Globalització

Qüestió de profunds i debatuts anàlisis, sense un consens clar sobre el seu significat i implicacions. Hem viscut fins fa poc un primer procés de globalització del comerç, la producció i les finances que podríem datar en l’inici del colonialisme clàssic, i que s’intensifica al llarg del SXX, sempre sota un prisma colonial, lliberal i des dels anys 70 neolliberal. Un liberalisme econòmic que s’imposa als països del Sud geopolític, però que admet, en canvi, de forma cínica i deshonesta, dinàmiques intervencionistes i proteccionistes a les economies riques del Nord per tal de protegir i promocionar els seus productes, ja siguin industrials o agroalimentaris. Una globalització que promou la llibertat de moviment de capital, que es desplaça instintivament cap a països amb menors regulacions laborals, democràtiques i ambientals, però que no admet d’igual manera el desplaçament de persones, ni tan sols en la seva condició econòmica de força laboral.

Davant d’aquestes i altres injustícies sistèmiques en les relacions Nord-Sud, protesta i reclama alternatives l’anomenat moviment antiglobalització o alterglobalista, articulat entorn del Fòrum Social Mundial i altres expressions arreu del món. Sovint mal-anomenats encara moviments antiglobalització, es nodreixen en gran mesura de les esquerres que històricament han advocat per tot el contrari: per l’internacionalisme obrer i solidari. Mentre que les dretes neoliberals que es proclamen defensores de la globalització, actuen en realitat de manera nacionalista en la defensa dels interessos de cada estat i les seves economies en els àmbits globals on actuen, com el G8, el G20, la OMC, el Banc Mundial, l’FMI o inclús l’ONU. Advocant per un mercat-món desregulat i anàrquic on no es defensa un projecte global, sinó l’agregació dels interessos geoestratègics de les principals potències globals i els seus centenars de grans corporacions. Això si, compartint un mateix relat social global, el neoliberalisme, per poder exercir un domini global cartelístic, de caràcter gairebé neo-colonial.

Aquest primer procés de globalització corporatiu i neoliberal, que afecta, en realitat, a uns pocs milers d’empreses que poden actuar internacionalment, es retroba més tard amb la irrupció d’Internet, que genera una nova globalització més humana i cultural, amb un inici de fusió i d’intercanvis entre les diferents nacions i individus del planeta. Sorgeix així una nova globalització cultural, social, antropològica i humana, enxarxada globalment, i una nova dimensió de la comunicació, el pensament i la creació. Començant a fer les primeres passes cap a una meta intel·ligència global; un salt emergent en el que fins avui coneixíem per cultura humana.

Fòrum Social Mundial (FSM) World Social Fòrum (WSF). Celebrat per primer cop a Porto Alegre, Brasil, el 2001, en oposició al Fòrum Econòmic Mundial de Davos, Suïssa, on es retroba l’elit global per posar en comú una agenda marcadament neoliberal.

El FSM s’erigeix durant la dècada del 2000 com un espai de confluència global imprescindible de les propostes allterglobalistes. Ha acollit cada any (cada dos des del 2009) durant 5 dies entre 50 i 150.000 participants de tots els països del món, que comparteixen experiències i inquietuds per a la construcció d’un altre món possible, com resa el seu principal slogan. Arreu del món s’organitzen fòrums socials locals, nacionals o continentals de manera autònoma i descentralitzada, amb la única condició de respectar la Carta de Principis del Fòrum Social. Www.fsm2015.org

L’Ecologia

L’ecologia passa en pocs anys de ser un clam enèrgic d’un reduït moviment contestatari i con-tracultural, a constituir-se com la inquietud d’una considerable massa crítica, i a estar present, si més no formalment, a les agendes de molts governs i empreses. Aporta noves formes d’entendre l’economia, les societats i la relació entre l’ésser humà i la natura, generant canvis profunds en moltes pràctiques de consum, habitatge i treball, amb una comprensió més amplia del paper dels éssers humans a la Terra, que posa en qüestió els models socio-econòmics actuals. Ofereix nous marcs teòrics i exemples pràctics de formes de vida més sostenibles com les EcoViles, les Transition Towns o les AMAP.

Tot i així es tracta encara en molts casos de sectors minoritaris de ciutadans actius que construeixen respostes imaginatives i innovadores per superar la ineficiència per resoldre l’actual estat de col·lapse ecològic planetari del mercat i les institucions. Pensant globalment i actuant localment. En alguns casos, s’alien amb mètodes de l’economia solidària o amb tradicions d’economia col·lectiva ancestrals, creant alternatives de treball i de consum post-capitalistes, viables i replicables.

L’Economia Alternativa

També anomenada social, solidària, cooperativa o anti o post capitalista, és una economia que situa l’ésser humà al centre de l’activitat, enlloc del benefici desvinculat del planeta i les societats on actua i ser considerats, com al capitalisme, externalitats del procés econòmic. La veiem sovint vinculada a l’ecologisme, i agrupa moltes experiències diverses arreu del món que tenen en comú aquesta visió més humana, solidària, sistèmica i sostenible de l’economia.

Aquest sector, les arrels del qual es remunten al S XIX -alhora que a tradicions comunitàries ancestrals- considera la cooperació com el mètode de treball i de relacions econòmiques naturals i desitjables. Més fidels i interessats en com hauria de ser una economia justa i sostenible que en adaptar-se a l’economia tal com és avui, cobreix, encara parcialment, molts dels camps necessaris a tot sistema econòmic: el comerç just, el treball cooperatiu, el consum responsable, les finances ètiques, les monedes socials, l’accés a l’habitatge, la relocalització econòmica, etc.

Actualment comencen a generar-se noves dinàmiques d’integració i enxarxament entre aquests camps, que consoliden cadascun d’ells i ens permeten entreveure que poden ser, com apunten molts autors de l’economia solidària, els embrions d’una nova economia. Veurem exemples en l’àmbit de la producció, el consum, les finances i l’habitatge.

El Feminisme

El segle XX ha estat sens dubte el de la revolució de les dones. Aquestes, és a dir, el 50% de la població, han deixat de tenir a la majoria dels països occidentals (si més no formalment i cada vegada més de fet) una relació de submissió i opressió a la família i a la societat. Obligada històricament a dur a terme les tasques no remunerades de reproducció, cura i socialització primària, la dona ha passat a ocupar tasques productives en espais que fins fa poc estaven reservats en exclusiva als homes.

Això sens dubte suposa un gran avenç social i democràtic, però no resol completament molts aspectes relacionats amb la seva gestió real de les tasques reproductives, sovint amb dobles jornades laborals. Així com la valorització encara no igualitària de les tasques productives i les reproductives. Existeix una significativa correlació inversa entre el desenvolupament econòmic dels països i una baixa natalitat. També ha portat a terciaritzar en empreses i estats, àmbits fonamentals del procés de socialització primària dels infants, que fins llavors duien a terme les famílies. El que suposa una pèrdua de sobirania ciutadana, comunitària i familiar en la seva educació en favor de l’estat i l’empresa.

Tot sembla indicar que l’alliberament de la dona en un sentit ampli s’haurà assolit de manera més completa quan el mercat laboral i l’economia hagin generat canvis que permetin conciliar millor el treball productiu remunerat amb les tasques imprescindibles de reproducció humana. Transitant del que l’economista brasiler Marcos Arruda considera com formes d’economia masculines avui imperants, jeràrquiques, autoritàries i excloents, cap a models més femenins d’economia: circulars, inclusius i empàtics.

Aquestes són precisament algunes de les característiques i virtuts de l’economia social en totes les seves expressions. I observem també com arreu del món les dones són en molts casos les impulsores o receptores principals dels nous mecanismes d’economia social com els microcrèdits, les xarxes d’intercanvi o les cooperatives.

En aquest llibre ens centrem en les transformacions generades en tres d’aquests grans eixos: la revolució de la informació, parant atenció a les noves tendències de creació col·lectiva de tipus p2p; a l’ecologia i l’economia social.

Anuncis